divendres, 17 de novembre del 2017

La mort de l'avi


Jaume Canet Vila
(Castellcir 1884 - Barcelona 1961)
Jocs d’infants


Estem en un pis de l’eixample de Barcelona a mitjans de novembre de 1961. El fill de l’avi Jaume, també Jaume de nom, truca a la porta del segon pis acompanyat per la nora i els tres nets. És diumenge i venen per dinar plegats, avis, fills i nets. En obrir l’àvia la porta del pis, els petits, en un obrir i tancar d’ulls, pengen un petó a la galta dels avis i de la tieta soltera que viu amb ells, i sense dir res es posen a córrer per aquell passadís que des de la visió d’infants sembla una pista d’atletisme. Entren i surten de cadascuna de les habitacions fent xiscles. Mentre, els grans, aliens als petits, conversen entre ells. Els nens riuen i es persegueixen, seuen davant la pianola i un d’ells colpeja el teclat emetent sons cacofònics. El gran dels nets, també Jaume, va cap a l’extrem del passadís on hi ha la glorieta que dona al pati interior de la illa. Mira cap avall i seu en un dels dos balancins i es gronxa, cada vegada amb mes força de forma que sembla que el balanci s’hagi de tombar. La tieta s’acosta i en un to enfadat el reprèn dient-li:
-       Jaume no et gronxis tan fort que trencaràs el balanci i prendràs mal!
Per fi, tots vuit seuen a la taula. L’àvia ha preparat un perol de consomé que fumeja. Els grans xerren de les seves coses. Els nens es mantenen en silenci. Quan arriben les postres, l’avi Jaume s’aixeca i inicia aquella litúrgia que els nens estan esperant com cada diumenge que dinen a casa dels avis. S’acosta al gran bufet que hi ha a un costat del menjador i obre una de les portes de la part baixa amb una clau posada. Cerimoniosament agafa una caixa metàl·lica de color groc amb gravats que hi ha a l’interior. La obre i enretira el paper que cobreix les galetes “Birba” que tan els hi agraden. L’avi camina lentament donant la volta a tota la taula i s’atura al costat de cada comensal deixant dues galetes que ell tria. Quan arriba al darrer, el net Jaume, l’avi es repenja a la cadira i a continuació cau inerme a terra fent un gran soroll. En Jaume el pare i la tieta, seguits per l’avia ràpidament s’aixequen i s’acosten a l’avi. La mirada de l’avi és perduda i fa uns sorolls estertorosos.
-       Papà què et passa?- li diu el seu fill Jaume
L’avi no contesta. Entre tots els adults l’aixequen i, a dures penes, el porten cap a l’habitació del costat on és el dormitori dels avis i l’estiren al llit.

Una setmana desprès 

L’àvia obre la porta i entren els dos fills, Jaume i Jordi, amb les seves famílies, les nores i sis vailets. El cerimonial es repeteix pels nens, petons a les galtes i la pregunta dels grans:
-       Què fa el papà?
-       Segueix sense coneixement al llit. – Respon l’àvia- El doctor Salellas ve cada dia i ahir ens va dir que no sembla recuperar res de la feridura. Estic molt espantada – afegeix.
Mentre tant, els vailets inicien la seva litúrgia. Prenen carrera pel llarg passadís i criden. Ràpidament, la tieta amb cara enfadada apareix del fons contrari del passadís i en un intent de to apagat de la veu els hi diu als vailets:
-       Nens, no feu soroll i estigueu quiets. L’avi està molt malalt.
Els nens s’aturen i callen. Els dos grans de cadascuna de les dues famílies, en Jaume i Jordi, pregunten:
-       Tieta podem anar a tocar a la pianola?.  Al que ella respon:
-       Per l’amor de Déu, què us penseu? És clar que no! L’avi no ho suportaria.
En Jordi, un dels grans dels nens, la interromp i diu:
-       I quan es curarà l’avi per que puguem jugar?
-       Quan Déu ho vulgui, i preguem per que sigui aviat.- els hi respon la tieta.
Així que els nens se’n van cap a la sala que hi ha a l’extrem del corredor a la banda del carrer. Seuen i comencen a jugar al pare carbasser. Se’n fan a la idea que mentre l’avi estigui malalt serà molt avorrit venir a casa dels avis.

Dijous 21 de desembre de 1961

Arriben els fills, Jaume i Jordi, al portal del numero 8 del carrer Bailen. Van vestits de negre junt amb les seves esposes i els sis nens. Al portal hi ha molta gent i un cotxe de morts aparcat. Tots callats, només un petit enrenou a mida que van entrant a la porteria. Els nens queden impressionats per que l’escala és plena de gom a gom. Quan hi arriben la porta del pis és oberta amb molta gent per tot arreu. Alguns dels presents donen les mans als fills del mort i també acaronen els caps dels petits mentre van passant. Els nens estan desconcertats per que la majoria d’aquelles persones no les coneixen. La tieta els espera i en silenci van cap al dormitori on unes setmanes abans en Jaume, el net, va veure com entraven a l’avi que s’acabava d’esvair al darrera seu just quan li anava a donar les dues galetes Birba que ell esperava. A en ell li agraden les que porten xocolata i amb l’enrenou no les va poder prendre.
L’escena de l’habitació del difunt a l’entrar és de moltes persones plegades, totes vestides de negre. L’àvia seguda en un costat del llit rodejada amb altres dones. Alguns dels altres cosins també hi son. En mig de l’estança el llit i a sobre un taüt sense la tapa, que està recolzada a un costat de l’habitació. Els pares els hi diuen als nens que s’acostin per veure a l’avi i que li donin un petó.
En Jaume, el net, mira a l’avi. Està amb els ulls tancats, va ben vestit. Se’l mira, dubta. Es dirigeix al seu pare, Jaume, qui li frega el cap empenyent-li el cap a la cara de l’avi. El petit acosta els seus llavis a la galta de l’avi com moltes altres vegades, però avui és molt diferent. La pell és molt freda. Es queda totalment atordit i s’allunya.
Poc a poc, en Jaume el net, va sortint de l’habitació mentre els grans parlen en veu molt fluixa. Mira al passadís en tota la seva llargària plena de gent. Els balancins estan ocupats. El seu cosí Jordi està al seu costat. S’hi pensa i li diu a cau d’orella:
-       Jordi, l’avi és mort. Ara ja podem jugar.
Sobtadament els assistents es queden sorpresos al trencar-se aquell silenci sepulcral quan uns xiscles de vailets se senten i uns quants nens comencen a córrer passadís enllà.



Ressenya biogràfica


El meu avi Jaume Canet Vila va morir a Barcelona als 77 anys. Va patir el que ara en diríem un “ictus” i que llavors en deien “feridura”. No va anar a l’hospital per que en aquella època, fa 56 anys, els malalts si s’havien de morir es quedaven a casa cuidats i acompanyats per la família.

Jo soc el tercer de la saga dels Jaumes, i potser aquest ha sigut un dels punts difícils de fer reconèixer en el relat al Jaume avi, pare o net. Aquest és el record que en tinc, quan tenia set anys. Amb el temps em sorprenc a mi mateix de la innocència i pragmatisme infantil que tenia i que m’agradaria recuperar. L’avi se l’havia de respectar mentre era malalt però una vegada mort per que no podíem tornar a jugar encara que fos el dia del funeral?
 Ja no recordo si una altra vegada va sortir la tieta a renyar-nos.

8 desembre 1960
Reunió familiar al pis de Bailèn, 8, 2n 2ª

Jaume Canet Capeta

1 comentari:

  1. Hola, jo sóc en Guillem Canet de Cardedeu. El meu pare es deia Francesc Canet Tomàs i el meu avi Francesc Canet Guixà. El meu avi era d'Odena i tinc entès eren 6 germans. Entenc que en Jaume Canet Guixà era germà del meu avi. El meu pare era d'Igualada i va casar-se amb la Mercè Lobera Maseras de Mataró. Van establir-se a BCN i van tenir 8 fills; Francesc, Mercè, Jordi, Guillem, Montse, Núria, Joaquim i Marta. M'agradaria saber més dels Canet Guixà (tinc entès eren propietaris de "La Vinícola SA").Moltes gràcies!

    ResponElimina