 |
| Jaume Canet Vila (Castellcir 1884 - Barcelona 1961) |
Estem en un pis de l’eixample de
Barcelona a mitjans de novembre de 1961. El fill de l’avi Jaume, també Jaume de
nom, truca a la porta del segon pis acompanyat per la nora i els tres nets. És
diumenge i venen per dinar plegats, avis, fills i nets. En obrir l’àvia la
porta del pis, els petits, en un obrir i tancar d’ulls, pengen un petó a la
galta dels avis i de la tieta soltera que viu amb ells, i sense dir res es
posen a córrer per aquell passadís que des de la visió d’infants sembla una
pista d’atletisme. Entren i surten de cadascuna de les habitacions fent
xiscles. Mentre, els grans, aliens als petits, conversen entre ells. Els nens
riuen i es persegueixen, seuen davant la pianola i un d’ells colpeja el teclat
emetent sons cacofònics. El gran dels nets, també Jaume, va cap a l’extrem del
passadís on hi ha la glorieta que dona al pati interior de la illa. Mira cap
avall i seu en un dels dos balancins i es gronxa, cada vegada amb mes força de
forma que sembla que el balanci s’hagi de tombar. La tieta s’acosta i en un to
enfadat el reprèn dient-li:
-
Jaume no et gronxis tan fort que
trencaràs el balanci i prendràs mal!
Per fi, tots vuit seuen a la
taula. L’àvia ha preparat un perol de consomé que fumeja. Els grans xerren de
les seves coses. Els nens es mantenen en silenci. Quan arriben les postres,
l’avi Jaume s’aixeca i inicia aquella litúrgia que els nens estan esperant com
cada diumenge que dinen a casa dels avis. S’acosta al gran bufet que hi ha a un
costat del menjador i obre una de les portes de la part baixa amb una clau
posada. Cerimoniosament agafa una caixa metàl·lica de color groc amb gravats
que hi ha a l’interior. La obre i enretira el paper que cobreix les galetes
“Birba” que tan els hi agraden. L’avi camina lentament donant la volta a tota
la taula i s’atura al costat de cada comensal deixant dues galetes que ell
tria. Quan arriba al darrer, el net Jaume, l’avi es repenja a la cadira i a
continuació cau inerme a terra fent un gran soroll. En Jaume el pare i la
tieta, seguits per l’avia ràpidament s’aixequen i s’acosten a l’avi. La mirada
de l’avi és perduda i fa uns sorolls estertorosos.
-
Papà què et passa?- li diu el seu fill
Jaume
L’avi no contesta. Entre tots els
adults l’aixequen i, a dures penes, el porten cap a l’habitació del costat on
és el dormitori dels avis i l’estiren al llit.
Una setmana desprès
L’àvia obre la porta i entren els
dos fills, Jaume i Jordi, amb les seves famílies, les nores i sis vailets. El
cerimonial es repeteix pels nens, petons a les galtes i la pregunta dels grans:
-
Què fa el papà?
-
Segueix sense coneixement al llit. –
Respon l’àvia- El doctor Salellas ve cada dia i ahir ens va dir que no sembla
recuperar res de la feridura. Estic molt espantada – afegeix.
Mentre tant, els vailets inicien
la seva litúrgia. Prenen carrera pel llarg passadís i criden. Ràpidament, la
tieta amb cara enfadada apareix del fons contrari del passadís i en un intent
de to apagat de la veu els hi diu als vailets:
-
Nens, no feu soroll i estigueu quiets.
L’avi està molt malalt.
Els nens s’aturen i callen. Els
dos grans de cadascuna de les dues famílies, en Jaume i Jordi, pregunten:
-
Tieta podem anar a tocar a la pianola?. Al que ella respon:
-
Per l’amor de Déu, què us penseu? És
clar que no! L’avi no ho suportaria.
En Jordi, un dels grans dels
nens, la interromp i diu:
-
I quan es curarà l’avi per que puguem
jugar?
-
Quan Déu ho vulgui, i preguem per que sigui
aviat.- els hi respon la tieta.
Així que els nens se’n van cap a
la sala que hi ha a l’extrem del corredor a la banda del carrer. Seuen i
comencen a jugar al pare carbasser. Se’n fan a la idea que mentre l’avi estigui
malalt serà molt avorrit venir a casa dels avis.
Dijous 21 de desembre de 1961
Arriben els fills, Jaume i Jordi,
al portal del numero 8 del carrer Bailen. Van vestits de negre junt amb les
seves esposes i els sis nens. Al portal hi ha molta gent i un cotxe de morts
aparcat. Tots callats, només un petit enrenou a mida que van entrant a la
porteria. Els nens queden impressionats per que l’escala és plena de gom a gom.
Quan hi arriben la porta del pis és oberta amb molta gent per tot arreu. Alguns
dels presents donen les mans als fills del mort i també acaronen els caps dels
petits mentre van passant. Els nens estan desconcertats per que la majoria
d’aquelles persones no les coneixen. La tieta els espera i en silenci van cap
al dormitori on unes setmanes abans en Jaume, el net, va veure com entraven a
l’avi que s’acabava d’esvair al darrera seu just quan li anava a donar les dues
galetes Birba que ell esperava. A en ell li agraden les que porten xocolata i amb
l’enrenou no les va poder prendre.
L’escena de l’habitació del
difunt a l’entrar és de moltes persones plegades, totes vestides de negre.
L’àvia seguda en un costat del llit rodejada amb altres dones. Alguns dels
altres cosins també hi son. En mig de l’estança el llit i a sobre un taüt sense
la tapa, que està recolzada a un costat de l’habitació. Els pares els hi diuen
als nens que s’acostin per veure a l’avi i que li donin un petó.
En Jaume, el net, mira a l’avi.
Està amb els ulls tancats, va ben vestit. Se’l mira, dubta. Es dirigeix al seu
pare, Jaume, qui li frega el cap empenyent-li el cap a la cara de l’avi. El
petit acosta els seus llavis a la galta de l’avi com moltes altres vegades,
però avui és molt diferent. La pell és molt freda. Es queda totalment atordit i
s’allunya.
Poc a poc, en Jaume el net, va
sortint de l’habitació mentre els grans parlen en veu molt fluixa. Mira al
passadís en tota la seva llargària plena de gent. Els balancins estan ocupats.
El seu cosí Jordi està al seu costat. S’hi pensa i li diu a cau d’orella:
-
Jordi, l’avi és mort. Ara ja podem
jugar.
Sobtadament els assistents es
queden sorpresos al trencar-se aquell silenci sepulcral quan uns xiscles de
vailets se senten i uns quants nens comencen a córrer passadís enllà.
Ressenya biogràfica
El meu avi Jaume Canet Vila va morir a Barcelona als 77 anys. Va patir el
que ara en diríem un “ictus” i que llavors en deien “feridura”. No va anar a
l’hospital per que en aquella època, fa 56 anys, els malalts si s’havien de
morir es quedaven a casa cuidats i acompanyats per la família.
Jo soc el tercer de la saga dels Jaumes, i potser aquest ha sigut un dels
punts difícils de fer reconèixer en el relat al Jaume avi, pare o net. Aquest
és el record que en tinc, quan tenia set anys. Amb el temps em sorprenc a mi
mateix de la innocència i pragmatisme infantil que tenia i que m’agradaria
recuperar. L’avi se l’havia de respectar mentre era malalt però una vegada mort
per que no podíem tornar a jugar encara que fos el dia del funeral?
Ja no recordo si una altra vegada va
sortir la tieta a renyar-nos.
 |
| 8 desembre 1960 Reunió familiar al pis de Bailèn, 8, 2n 2ª |
Jaume Canet Capeta
