Montserrat Canet: Diari d'uns dies tràgics (Diari complet del 18 al 21 de juliol)

Mont Carmel (Horta)

Dissapte, 18 de juliol del 1936

A les 10 de la nit

La situació es insostenible…una cosa molt gran, que fa tremolar al pensar-hi té que passar necessariament. No m’estenc en antecedents perque hi ompliría massa paper, i ademés que els antecedents son coneguts de tothom: la trista mort d’en Calvo Sotelo… una promesa damunt la seva tomba…. agitació política… agitació colectiva… nerviosisme devant l’esdevenidor… i ara, el final d’una semana i qui sap si el final d’una época.

Quan hem arrivat de jugar al tennis hem anat fins a casa els Puig a acompanyar la Mª Teresa, i ben lluny estàvem de suposar res del que pogués passar perquè hem tornat a les fosques per la carretera i amb la major tranquilitat…. he esguardat la blanca façana de l’esglesiola, el seu pòrtic en miniatura, el retaule de Crist Rei damunt la porta senzilla… i he girat els ulls vers una altre banda, al tombar cap al carrer de casa. He continuat parlant amb la meva germana dels plans per demà diumenge i ni menys m’he fixat amb les contades persones que hem trobat pel camí.

Quan ja erem prop de casa he vist un infant que corría vers nosaltres i ens cridava pels nostres noms i he reconegut en ell el nostre menut que ens venía a rebre des de la torra. Un petó a cada galta… una moxaina fraternal i demanda d’explicacions. Jo m’he quedat molt sorpresa… i que hi feia en Jordi a la torra? Però aviat m’he donat compte de que en Jaume venía darrera en Jordi i la silueta de la mamà es deixava entreveure al dintell del reixat de la porta, i aleshores he començat a comprendre… En Jordi com un home gran, ens ha dit sigilosament i acostant-se a l’orella:- estem malament- i n’he tingut prou per entendre la trascendència de la vinguda dels papàs, amb els nens, la minyona i dos cabassos de provisions.

Mentre es desfeien els cabassos, i es parava la taula, han vingut les explicacions dirigides a l’àvia i a la tía, però de les quals he pogut copsar el següent: - la mamà diu que tenia presentiments i aquestos mai fallen… i per això inspirats pel Cel han pujat aci, ara mateix, a les 8 acaben d’arrivar, allunyant-se de la foguera de perill que es Barcelona. A les 7 d’aquest vespre ha vist la mamà uns 40 cotxes “pullman” que conduien els participants a la Olimpíada Popular, tots amb el puny enlaire i cantant l’Internacional i han sentit a dos homes que deien que aquella colla els venía a ajudar… a què?.. a fer mal?... amb seguretat. La mamà s’ha esglaiat i ha vist venir per experiència la pedregada del 6 d’Octubre i recordant el suplici d’aquella nit interminable, ha corregut a la botiga, on el meu pare també estava assabentat d’alguna cosa i aleshores han anat al pis, a buscar els dos germans meus, la minyona i a omplir dos cabassos del més necessari i fent parar el primer taxi, han enfilat Via Layetana amunt amb l’ànsia de la fugida i el desitj de trobar-nos tots reunits per suportar la catastrofe. A “Jefatura” els han fet aturar el cotxe i els guàrdies d’assalt s’han posat en actitut de registrar, però veient criatures, els han deixat continuar llur camí sense molestar-los.

I ara, gràcies a Déu ja estem tots baix el mateix sostre,… que si caigués, ens atxafaría a tots i aixís no tindríem que patir l’un per l’altre. (Aquest es el lema de la meva mare en questió de perill i en totes les questions “O tots o cap”).

Ara, contemplant el cel de nit amb la xarxa brillant dels estels, i la muntanya silenciosa amb les llumenetes de les cases, comparo la magnifica tranquilitat de fòra, a aquesta hora meravellosa després de sopar, amb la inquietut i el moviment que hi deu haver a Barcelona… pobra Barcelona!... la Ciutat dels Comptes abans, ara plena de comunistes, socialistes, anarquistas i demés infeliços acabats en “ista” que no saben pas el que es fan.

Jo ja feia dies que tinc pensaments negres (ja ho deia en la carta d’ahir a la meva amiga Eulàlia Figueras) i ja fa un mes, en aquells dies tan anguniosos dels exàmens que jo ja somniava i previa mars de sang, morts i ferits… ¿Seràn veritat totes aquelles imatges que amb tan extranya persistència m’assenyalaven els fets que potser esdevindran?. Qui sap?... Qué passarà Déu meu?...Trets?...  Canonades?... Bombes?... Potser no: encara tinc unes espurnes de confiança de que aquests rumors que corren que s’apropa una tremenda revolta a tota Espanya, son completament falsos. Hi ha hagut una sublevació al Marroc (aquest matí precisament ho comentava amb la meva germana quan la Ràdio amb visible angoixa i provant de dissimular, llançava la nova dient que els militars i el terç han promugut un moviment feixista que segons el govern de Madrid no tindrà repercusió a la Península i serà apavaigat totseguit) però no em sembla pas aixís. Després de la mort del malaurat Calvo Sotelo, els ànims estan encesos i no extranyaría qualsevol valentía de part dels extremistes de dretes. Per això es tem, i amb raó una topada entre els elements de dretes i esquerres, i per aixó els papás fugint d’aquesta topada potser terrible han pujat aci la torra, on sabrem el que passa a Barcelona, sense estar al centre de la possible topada.

El papà ha engegat la ràdio i altre vegada es llança la nova de l’insurecció al protectorat espanyol i diu que aviat serà apavaigada… qui s’ho creu? Tothom té por d’una cosa que es preveu des del triomf de les esquerres en les eleccions de Febrer i no es fa cas de les esperançes que el govern bol infundir per ràdio.

Sento les enraonamentes de la mamà, de l’àvia, de la tía i de les minyones que estan disposant els llits, i els matelassos… haurem de dormir molt justos puix la torra no es prou gran per allotjar comodament 10 persones, que som entre petits i grans.

Jo no em preocupo gaire d’aquestes palestres domèstiques… ja s’ho arreglaràn. He decidit actuar de repòrter d’aquest petit poble de 10 persones, però poca cosa interessant podré escriure, ja que no em podré moure d’aci i estaré tan assebentada com els altres… ara que els altres no tindràn segurament ganes d’escriure,… i jo per no avorrir-me ho faré de la manera millor que pugui… i després quan sigui vella, si hi arrivo m’en riuré de les tonteries que ara escric amb tan bona fè.

Ja està!... ja m’han assenyelat el meu lloc per descansar d’aquest dia d’avui, tan abundós en inesperades sorpreses.

Em toca dormir al menjador, en un matelàs a terra, amb el cap damunt els coixíns d’un silló i els peus arran de les rajoles, al costat de la meva germana, amb la qual sens dubte sostindré una batalla nocturna de puntades de peus i cops de colze per conquistar un insignificant tròs de matelàs.

Déu faci que aquesta nit no passi res si té que passar, que comenci demà, a la claror del día, quan no fa tanta por com de nit, enmitj de les tenebres. Bona nit… fins demà si Déu vol.

Mont Carmel (Horta)

Diumenge, 19 de juliol del 1936

A les 8 del matí

Hem passat una nit força tranquila… jo no tenia gaire son,… somnis pesats recordo no gaire bé, somnis incoherents deguts a l’estat fatigat del meu ésser moral. Res ha torbat el silenci d’una nit d’estiu, d’una nit de festa major, ja que ens trobem en la diada del Carme… nit de il.luminació, dansa i plaer al típic envelat, animació arreu, diada única de la barriada.

Ara acabo d’aixexar-me del llit; per cert que amb la meva germana hi he tingut molta rondinamenta i l’he renyada varies vegades perquè em deixava poc troç de matelàs i m’estirava el llençol.

Ja sento que tothom trasteja i… al defora els pollastres saluden amb veu de tenor la vinguda del nou dia, que a la millor ens reserva alguna sorpresa.

Han arribat uns veins d’ací al costat i han dit que els tranvies d’Horta no anaven…; mala senyal! I que a Barcelona es vèien patrulles armades pels carrers ¡pitjor senyal encara! I que els havia semblat que sentien uns sorolls com canonades… o bombes ¡senyal dolentíssima per la pau! Estic contenta enmitj de tot perque els papàs son aci dalt, ja que si haguessin esperat pujar avui com els altres diumenges, no haguessin pogut, i m’esgarrifo de pensar en la meva angoixa i en la d’ells.

Ara anirem a telefonar a casa dels Puig de més prop de casa, perque l’àvia vol saber noves dels tiets que ahir havíen d’arribar de Reus.

Ai!... quins sorollls!... serà alarma?... No tots els de casa ja han sortit a la terrassa i amatents escolten en direcció a Barcelona. Canonades!... igual que les del 6 d’Octubre del 1934, amb la diferènia que llavors teníem els canons a la porta de casa, i ara, la muntanya del Carmel ens barra la distància.

Surto a la porta del carrer, i altre volta les grans detonacions… a poques passes veig l’àvia i la tia que s’atansen amb llur caminar cansívol i mesurat… potser encara no s’han adonat de les canonades i llur pensa està fixada en les mitjes clarors de l’esglesia de Sta. Teresa d’hont acaben de sortir, puix venen de la Missa de 8. A mi m’han cridat a les 7 per anar-hi, però jo estava cansada, he ronsejat, i no hi he anat, tot dient aniré amb els papàs a Missa d’11… I, qui sap si podrem anar?

He corregut a rebre les velletes i juntes hem caminat fisn a casa. L’Alfonso, el bon home de la miserable barraca s’ens acosta: -Eztá mal la cosa- ens diu amb el seu andalús incorretgible i parlant més baixet ens recomana que no anem a Missa, puix han corregut rumors de si la cremarien quan la gent fos dintre. El regraciem i ens fiquem dintre atemorides per les canonades i aquelles noves poc falagueres.

Paren una mica les bateríes i aprofitem el moment per anar la mamà, l’àvia, la meva germana i jo, a casa els Puig que viuen al tombant del carrer.

El papà ens acompanya fins a la porta, guaita amunt i avall amb els seus ulls esbrinadors i ens diu com sempre: -aneu amb cuidado, eh!...

A les 10 del matí

Ara acabem d’arrivar de casa els Puig. Pel camí hem trobat una dòna veina que ens ha dit que anèssim amb compte, però que aci dalt hi ha bastanta tranquilitat.

Des del reixat ja hem vist tota la familia allà reunits; ens han vingut a rebre; ens han fet seure i després de les salutacions habituals, han començat les exclamacions: - què passa? – què diu la gent? – Ai! Estem molt espantats… Ai, nosaltres no…i aixís a continuació s’ha establert la conversa pròpia dels testimonis d’algun espectacle interessant.

Jo no m’he fixat gaire en el que deien. Aquell jardí, on fèia força temps que no havía estat, em cridava l’atenció i em desvetllava records de la meva infantesa. En el reconet ombrívol amb l’eura que serpenteja les columnes de mahóns vermells, hi van fer una funció familiar en la qual em vaig divertir molt… En el safareig curull de peixets vermells i daurats, quàntes vegades m’hi havía aturat seguint amb la vista dalerosa els moviments endimoniats d’aquells animalons!... I en el pati superior?... la taula rodona de marbre al mitj, plena de plats i tallades de síndria, una síndria grossa i roja, i al voltant un eixam de joventut menjant entusiasmat, encatifant a terra de negres llavors, i rient i contant acudits per festejar la diada de Sta. Rosa, patrona de la pubilla.

Però, allunyo aquests bells records i continuo la meva tasca de referir el present i no el passat.

La Sra.Puig ens ha dit que el barri del Carmel es tranquil per excelència.. ¡millor! que sempre que han esclatat revolucions han vingut aci i mai els ha passat res- (tant de bó sempre sía aixís). El Senyor que es molt animat ens explica que tota la nit han estat al envelat, on el ball ha sigut lluidíssim, i ha transcorregut en un admirable ambient de Festa Major. La Montserrat Puig diu que han sortit quan clarejava i que han passat molt bé la estona.

Hem provat de telefonar,però… impossible!... les comunicacións estàn trencades totes gairabé. Hem intentat altre volta: a casa el tiet, a la farmàcia del nostre carrer, a una tenda de la casa on viu el tio Agustí… res! Enlloc!. Ja hem desistit, i làvia que volia parlar amb el seu fill, no ha pogut: està tranquila relativament perqué el tiet quan ha demanat per ella, ha assegurat que tant ell, com la tieta, com els cosinets estaven bé i havien arribat perfectament de Reus. També ha dit que ell ja estava assabentat de que nosaltres ens trobàvem en companyia de l’àvia i la tía, i per tant ja no passaría ànsia.

Mentre conversàvem amb la Sra Puig ha telefonat una seva germana que viu al carrer Muntaner i estava molt espantada pels trets que es sentien al mateix carrer, i pels aeroplans que llençaven bombes, escampant el terror per la ciutat.

Després d’una bona estona hem marxat tot desitjant-els-hi que rès dolent torbés llur calma, i ves aci el resultat de la nostra matinera visita.

Altre vegada!... Ara si que ja hi som!... Canonades… un eixordament llarg que s’acaba amb un sò violent, voluminós que omple l’ànima d’indefinida frisança… Una altre!... paren un moment… i tornen dues o tres seguides… Destrucció! Quànta n’hi haurà a Barcelona si les canonades duren gaire temps.

Abans d’anar a telefonar ja es sentien llunyanes; ara, certes, més properes, s’han intensificat i deixen per tot el meu ésser una tremolor i una incertitut esveradores.

Senyor! Ja tenim aci tot el tresbals d’un nou “6 d’Octubre”… Ja deuen haver topat els bons i els dolents, i ara es maten com formigues… pobrets! No ho són pas de dolents… són uns germans nostres ignorants, infeliços, rosegats per la lluita I el sofrir, corsecats per la suggestió d’un esclavatge imaginari, que no existeix pas en realitat, influits per uns directius exaltats, devastadors… i aprofitadors.

Barrejats amb les canonades es senten trets… de fusell, de pistola, de metralladora… la lluita ha començat a Barcelona… l’hòra temuda ha arrivat… els negres pressentiments s’compleixen malauradament. Potser tota Espanya està encesa per les flamarades d’una guerra civil que l’enfonsarà definitivament o la regenerarà en maravellós baptisme de sang.

Ara en aquest moment un avió vola damunt les casernes de St. Andreu… baixa una mica… s’allunya en sarcàstic giravolt, com l’aucellàs que assaboreix amb anticipació la seva víctima… torna a volar damunt els rebels, i sense esperar més deixa anar una… dues… tres bombes que cauen amb brogit d’infern aixecant enlaire una flama esmorteïda i… després una fumera axfixiant que dèu portar al cel els últims precs dels pobres soldats que moren.

A l’altre banda de muntanya es senten encara canonades, i trets.. de fusell, de pistola, de metralladora.

A les 7 del vespre

El sol desapareix darrera la cordillera de la Rabassada… ¡quàntes coses! ¡quants fets! Quàntes emocionants escenes ha contemplat avui el rei dels astres!... tantes en contempla cada dia… però avui,… ha sigut testimoni de la revolució de tot un poble, de la lluita cruel, sangrant, entre germans ¡GERMANS! Ha vist també la crema de moltes esglesies; si, perquè a hores d’ara començen a cremar una pila de temples de tot Catalunya.

La Senyora de la tenda que ha baixat del Carmel, al passar per devant de casa s’ha aturat i ens ha fet participar de l’esgarrifança que llampegueja per tot el cos i s’endinsa fins el més íntim de l’ànima, quan hom presencía l’espectacle que des del Carmel s’albira: el Convent magnífic dels Pares del Cor de Maria, els Escolapis de St. Anton, la Bonanova, Santa Maria del Mar, etz. Són devorats pel foc, que representa, que resum en aquests moments xardorosos la dèria revolicionària del nostre poble. ¡Quina vergonya! Es el nostre poble que es carrega de responsabilitats i culpes devant Dèu i devant els homes. ¡Poble!¡Germans! aquestes paraules giravolten amb flameig infernal dins del meu cervell…¡Poble!...ets el mateix que en 1492 cremaves als heretjes en mitj de la plaça pública? Ets el mateix que guanyaves la Guerra de l’Independència, confiant en el Pare Etern i en la Verge del Pilar, a Saragossa, i en la de Montserrat als Bruchs i Esparraguera? ¡Oh Poble! Eras el més gran de la nació perquè tenies una gran voluntat ferma però raonable,… i ara has perdut la raó i has descendit pel pendís de la bogería i la rancúnia. ¡Poble! Perquè ho has fet? Has volgut prescindir de Déu, t’has esforçat per poguer-ne prescindir, i l’has abandonat al teu instint més dolent… t’has abocat a un abism, i hi has caigut inconscientment… Seràs un poble maleit perquè has tornat a crucificar al Fill de Déu… si Déu et maleirà com al poble jueu, que a semblança teva, va aclamar a Jesucrist el diumenge de Rams i el va fer morir el divendres Sant… Tú ¡Poble! Has fet igual i has aclamat en massa al Bon Déu en les professóns i en tantes manifestacions religioses, i ara el profanes, i cremes els seus temples, i assessines als seus fills predilectes, germans teus, i t’oblides de qui ets, i no en vols deixar rastre el més lleu de tot el que sigui “Catolicisme”… Més tard t’en adonaràs i ploraràs i caminaràs sense direcció, i no et podràs aixecar, si Déu en la seva eterna misericordia no et perdona, però per que et perdoni, hauràs d’abaixar aquest front orgullòs, t’hauràs d’humillar, t’hauràs d’arrepentir i aleshores tornaràs a ésser el poble veritable, el poble que domina la nació, el poble genuí, fort, invencible, amb una voluntat ferma i raonable que s’eleva més alt que els grans i que els senyors.

No vull continuar predicant… ara es inútil i això fa plorar. El meu pare ha engegat la ràdio… tot avui ha sigut muda, i ara s’esbrava cridant desesperadament. En Jordi Arquer, directiu del P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista) s’escarrassa dient que facin volar els ponts! Que esborrin les carreteres! Que trenquin tota comunicació amb Saragossa! Perqué els militars d’Aragó ja estan a Alcañiç i es dirigeixen a Barcelona per ajudar als seus companys, puix el moviment que hi ha hagut aquest matí, ha fracassat ja a hòres d’ara, segons informa la Ràdio.

Quins consells!... Val més no fer comentaris perquè a aquesta gent no s’els pot dir res.

Resulta doncs, i ara ho explico tranquilament sense fer cas dels trets que es senten no gaire lluny i de les canonades que ens han servit de passatemps tota la tarda i que fa poca estona que han parat,… resulta doncs que a Barcelona ha esclatat el moviment que es temía… la Ràdio diu: un moviment feixista (?) contra el Govern (això ja m’ho crec) i contra la República (?). Això es té que acollir amb reserves, perquè segurament la Ràdio diu lo que li convé ¡vaja! El que convé al govern legítim, legal i lleial de la Generalitat de Catalunya.

Pel que es veu hi ha hagut molta lluita… molts morts, molts ferits, i ara l’apoteosi que es la crema de les esglesies i convents.

                  

Una nova interessant! El general facciós Goded (així se l’anomena) acaba de rendir-se! Han isat bandera blanca a Capitania on aquest General es fèia fort amb l’oficialitat i la tropa… El poble (?) després de moltes canonades al dit edifici ha aconseguit la victòria, que pel que sento, es la final d’aci a Barcelona puix tots els militars han estat batuts en els llocs on dominaven. Dedueixo pel que diuen que com pel 6 d’Octubre han sigut els militars que s’han tirat al carrer, i diferentement de llavors, el poble també s’hi ha tirat i ha guanyat aquest.

El president de la Generalitat: Lluis  Companys fa parlar al general Goded, al qual té presoner i aquest en castellà diu: “he tenido mala suerte y he caido prisionero: para evitar más derramamiento de sangre dejo libres de compromiso a los que estuvieron conmigo.

No faig comentaris. Ja he dit prou. Ara em criden a sopar I després continuaré prenent la fresca en aquesta espaiosa terrassa, puix no crec que passi res d’important. Bona nit i fins demà si Déu vol.

Mont Carmel (Horta)

Dilluns, 20 de juliol del 1936

A les 8 del matí

Des de les 7 que la ràdio funciona… ¡quina murga!... Encara dormia profundament descansant de l’agitació de la nit, quan el meu pare ha vingut a engegar aquest aparell que ens fa companyia de nit i de dia, perquè com que dormin al menjador…  Bé; he dit que la nit ha sigut agitada, doncs si; han passat aeroplans, he sentit canonades i trets… m’he despertat molt sovint, sempre amb l’incosciència del somni i la sorpresa dels sorolls; no podia dormir i cap a la matinada m’he aixecat a guaitar darrera el filat de la finestra oberta, i he vist el desvetllar de la natura en ample aubada de llum i cel. Aleshores regnava la pau i res semblava assenyalar la tragèdia que vivim. Els pollastres cantaven, un ase matiner bramava molt trempat i el rossinyol que viu dalt l’eucaliptus del jardí refilava gaiament. Desrpés de divagar una bella estona he tornat al meu “jaç” (que té forma de matelàs.. forma, eh?... però de dur!...) encara gracies! Al cap de mitja hòra ja em tornava a despertar: el sol estava més alt, les muntanyes ja no eren d’aquell color morat i net de la primera hòra, arreu es sentien enraonamentes. M’he aixecat altre volta, m’he tirat damunt les espatlles un lleuger abric i he sortit al defora a prendre la fresca. Un esguard adelerat al cel a a la llunyania, i una cosa m’ha atret l’atenció i tot esl meus sentits: ¡FUM!... Sortia fum de la banda de l’esglesia: una sotragada al cor, una esgarrifança de cap a peus, i d’una correguda he sigut al terrat on he pogut veure la parròquia de Sta Teresa cremant, si cremant lentament, amb la dificultat de l’arrencada… Una idèa s’ha plantejat clara en el emu cervell: Mossén Deix… hont era? Pobre Mossén Francesc… He meditat uns moments no se què, mitj incosncientment, amb el cap atiborrat de fugissers pensaments e imatges. Aleshores una esgarrifança m’ha resseguit el cos… un tret havia sonat, clar, net, proper i jo he viscut plenament la realitat. Què hi feia jo allà dalt? Pobra de mi! M’he recordat del consell tantes vegades repetit per ràdio: “es farà foc a qui es vegi als terrats” (no es un consell, es una nota de temps de guerra) i m’ha semblat que el tret era per mi. M’he ajegut ràpidament, m’he arrossegat arran de la paret, i he baixat  l’escala amb temor; m’he ficat dintre i casualment la mamà sortia de la seva habitació: juntes, hem tornat a sortir i hem presenciat el trist espectacle del foc devorant un edifici i no un edifici qualsevol: “l’esglesia”.

Com que eren solament les 6 he tornat a dintre, procurant dormir un xic, i si, m’he adormit fondament, fins que el meu pare ha vingut a esverar-me engegant la ràdio.

Per cert, que ha parlat desaforadament i ha donat unes informacions i unes de tipus “U.R.S.” (Unió de repúbliques Soviètiques). El meu pare està ben convençut que s’ha iniciat un aixecament comunista o anarquista, però no pas republicà, car això es molt diferent del de fins ara, i tant mateix estàvem en “República”!... Ja veurem!...

Diuen que han instal.lat una oficina d’allistament de Milicies a l’Acadèmia Torres i Bages propietat fins ara dels Jesuites; Un comité de control a la Cambra de la Propietat; un altre al Foment del Treball, etz… Tots aquests edificis han sigut incautats per uns organismes que han procedit segurament ailladament i sense l’autorització de la Generalitat. Ara tot es F.A.I. –C.N.T.- P.O.U.M.- U.H.P. etz. Es veu que encara manca algun lloc per reduir i decideixen donar l’últim cop.  Pel que he sentit es a les Drassanes o caserna de la “Maestranza” hont han d’acabar llur obra aixafadora de la sublevació del Exèrcit. Repeteixen la nota del “Ministeri de la Guerra” de Madrid: aquesta nota diu que queden llicenciats tots els soldats que es passin a  les Milicies Populars, o sía al pretingut “Govern legitim de la República”. Naturalment els soldats no s’ho faran repetir i aixis triomfarà arreu aquest poble que ha crescut enormement des del 6 d’Octubre, puix aleshores el poble es va amagar, i ara amb el braó de la fera s’ha llençat mitj embriac.

Estic pensant en el que ens avorrirem avui i el temps potser que ens tindrem que avorrir… Alabat sia Déu! I… a aguantar la tempesta!

A les 6 de la tarda

Veritablement hem passat el dia molt avorridament: estem nerviosos i no sabem què fer. Aci tinc una novel.la: “Sotileza” de Pereda, i mai he trobat el moment de llegir-la bé… La començo, i als cinc minuts ja surto al carrer i després baixo al jardi i començo un partit de ping-pong amb en Jaume… Sentim trets: ens amaguem al soterrani; quan paren pujem a dalt; m’assento en un silló: contemplo el panorama… em mossego les ungles febrosament; escolto la ràdio; em canso d’escoltar… pujo a mitja escala del terrat: esguardo l’esglesia que crema intensament… veig venir un avió que no em fa gaire gràcia: baixo corrent al soterrani a m’assento a terra, damunt un coixí, en el reconet més estratègic del poc ventilat soterrani: amatent, paro l’orella; m’aixeco, surto al jardi i amb recel veig allunyar-se l’aucellàs carregat de bombes… altre volta trets: jaculatòries que giravolten barrejades en la meva pensa: torno a dalt… s’en rieun de mi perquè em fan por els avions… i jo m’enfado amb ells perquè em sembla que no em comprenen; una canonada es sent en la llunyania, gairabé no en fem cas.. i després parlem molt baixet dels aconteixements.

Aquestes són si fà o no fà les característiques del dia d’avui, tristement perdut en quan al treball, puix no he fet res.

Ara, que en quant a l’experiència ha sigut un dia alliçonador, capaç de fer envellir, plè d’angoixa, d’inquietuts, de mil afroses idees.

                  
De primer moment, repassant superficialment el procés d’aquest dia, sembla un dia gris,… no hi han hagut coses emocionants com ahir… no hi han hagut novetats ni agradables ni desagradables… Ha sigut un dia semblant al 8 d’Octubre del 1934… un dilluns també, amb no gaire soroll no fortes emocións, però igualment punxant, cruel, amargant… Un jorn d’aquells que per la seva superficial grisor esquinsen l’ànima… Jorn llarg inacabable, propens a una nerviosa meditació i a uns moments psicològics dignes d’estudi. Dins d’aquesta aparent grisor es desenvolupa un procés psiquic meravellós. Tant meravellós dèu haver sigut que tot d’un cop, mentre rumiava amb neguit una pila de coses que completament amalgamades envaíen la meva intel.ligència i la meva atenció les llàgrimes han dominat els meus ulls i m’he desfet en plors. Ha sigut el resultat d’aquest dia d’avui, en el qual amb sorprenent rapidesa he passat bruscament dels estats més optimistes i riallers als més dolorosos i pesimistes. Aquest ha sigut el dia d’avui: jo, el meu jo material ha romàs inactiu, no he fet res, ho puc dir, però el jo espiritual ha treballat més que mai, intensament, perquè mentre jo divagava avorrida, en la meva conciència i part de la subconciència anava evolucionant tot això que ha acabat amb llàgrimes, però al menys m’ha desfogat i m’ha tret un més del damunt i un nus que tenía a la gola.

                  
Si, he plorat. Els de casa m’han preguntat per què… Ves, perquè? Tantes coses fan plorar ara. No m’he pogut dominar i he esclatat en plors. Una idea entre totes m’obsessionava: jo, pessimista per excelència ja m’afigurava que tot el carrer, aquell carrer tan nostre de Jaume I estava ensorrat; les cases, aquelles cases senzilles del 1800… completament enrunades; els veins, la bona gent del nostre barri, cadavers o demanant socors desesperadament…¡quin espectacle i els mobles, les coses tant estimades, arreglades tant bé en el nostre pis, ¡res!  Ni un record dels mobles… de la llibrería i els seus volums que ens van regalar pel meu Sant, de la pianola, hont hi havi afruit belles estones,… de la Underwood, premi dels meus estudis de Mecanografia i després, una pila de cosetes, tonteries potser, que jo guardava com record del meu avi (al cel sía) de les meves companyes i amigues, de les monges del col.legi. Tot això ni pensar-hi, mai més ho tornaríem a veure: quan, acabada la revolució poguessim baixar a Barcelona, sols un munt d’intangibles desfetes trobaríem en el que havia sigut el nostre carrer i el nostre pis… ¡Déu meu!

I per això he plorat amb desconhort i m’he fet càrrec de la trista situació en que restaríem.

                  
La meva mare m’ha consolat un xic; m’ha dit que el millor entre tot, erèm nosaltres, i que podía estar contenta de que tots estiguessim reunits i res dolent ens hagués passat.

                  
Es ben cert… perquè plorar? Era un fons d’egoïsme el que m’ha fet plorar? Doncs, a reaccionar, a desempallegar-me d’aquest carinyo a les coses de la terra a esdevenir optimista i agraïda a Déu, damunt tot.

                  
De mica en mica he anat reaccionant, i ara, gràcies a Déu ja estic calmada, i tant fresqueta… Soc jove i forta, perquè m’he d’amoinar? Fòra egoïsmes i afectes passat de moda! Lloc ben ample a una onada d’optimisme i fortalesa!

A les 10 de la nit

                  
La ràdio anuncia l’assalt a la “Maestranza” o casernes de les Dressanes. Diu que ha sigut quelcom d’heròic. Els homes del poble, uns simples obrers s’han llençat damunt les bateries i amb tots llurs sentits han atacat els pocs i espantats soldats que defensaven la fortificació . Han assolit desmuntar les bateries i les canonades han parat per no tornar-se a sentir. Molts han caigut en la lluita, una pila han mort, entre ells un tal Ascaso, que amb dos companys d’exili: Durruti i García Oliver lluitaven junts en l’asedi a l’últim reducte del exèrcit.

                  
Amb la caiguda de les Dressanes es pot dir que el moviment ha estat sufocat a Barcelona i també a Catalunya. En les altres regións d’Espanya no deurà passar el mateix, puix no crec que l’exèrcit es pugui ensorrar tan ràpidament.

                  
Així doncs, els llocs hont la lluita s’ha desarrollat amb caràcter militar més acentuat ha sigut en tota la Plaça Catalunya, a hont hi havien presos militarment l’Hotel Colom, la Maison Dorée, la Telefònica i vàries cantonades i punts estratègics. A la Plaça Universitat, fortificada des de l’edifici de l’Universitat. Les casernes grandioses de Pedralbes i els quarters del carrer de Tarragona, els quarters del Parc de la Ciutadella: les Dressanes, els Docks de la Barceloneta, els Caputxins de la Diagonal, a la Capitanía, hont residia l’alt comanament, al xamfrà de Claris-Lauria-Diputació i a altres llocs més isolats, com també a les barriades extremes.

                  
Això ho sé per les noves de la Ràdio i per alguns vianants que amb la major bona fé pujen a pèu per les dresseres i expliquen quelcom del que han presenciat.

                  
Mentre això escric, una minsa cortina de fum indefineix la clara visió de l’esglesia i l’escola Parroquial. La silueta de les finestres romàniques es retalla precisa en el fons de foc que es l’interior. Tot crema encara per dins i enmitj de les foscors de la nit més tètrica sembla la visió. Res no en quedarà, i els pobres infeliços estaràn llavors satisfets.

                  
Ja fà bona estona que hem sopat… tots estàvem ensopits… ningú dèia res: es clar, després d’un dia tan poc agradable.

                  
La Ràdio, aquesta ràdio tan antipàtica que no et dòna ni un bri d’esperança, informa que es podràn retirar 2.500 ptes. I no més dels bancs, i 500 de les caixes d’estalvi… Dèu ésser pels pocs previsors, que ja no tenen quartos.

                  
També diu que tota la Banca serà intervinguda per la Generalitat de Catalunya. Aixís podràn disposar dels diners que són de tothom, menys seus. Honradesa, si, molt honrats… es clar, si, es comprèn l’excusa: donades les circumstàncies… necessitats del moment.

                  
Bé, ja es prou tard. Sento que preparen les cadires al quarto de l’àvia, on resem tots junts el Rosari. No es pot fer altre cosa. Fins demà si Déu vol.

Mont Carmel (Horta)

Dimarts 21 de juliol del 1936

A les 8 del mati

Anit, vaig resar el rosari amb molta confiança: em vaig fixar molt amb el que dèia i repetia les avemaries i els Parenostres, assaborint les paraules tan dolces que son bàlsam eficaç en moments com els que vivim.

                  
“Pare Nostre” dèia,… i tota jo m’entregava al pare Misericordiós que no ens abandonarà.

                  
Reflexionava serenament i el pès que planava damunt meu, s’alleugeria i jo esdevenia filla, si, filla del Bon Pare, del Qual necessitem ara més que mai.

                  
Resava tal com es deu resar… tal com una filla parla al Pare en llenguatge predilecte, plè d’insospitades consolacións.

                  
Al arrivar en aquell instant de “perdoneu-nos Senyor, aixís com nosaltres perdonem…” implorava perdó, perquè ho necessitem. Això que passa ens ho mereixem… erem bons superficialment, catòlics perquè aixís ens ho havien ensenyat. Ara, que sofrim, ho serem per convicció, per indestructible voluntat pròpia.

                  
Amargant es el constrast… Abans no sabiem que era passar un diumenge sense Missa; no sabiem que era haver de callar, no poder protestar devant qualsevulla barbaritat, i practicàvem una religió plens de convencionalismes i egoïsmes; no érem ben bé fills del Crist, perquè ells va patir molt i els seus deixebles i veritables seguidors també… en canvi nosaltres no ens costava cap sacrifici l’ésser catòlics i ens passàvem la vida tranquilament i les nostres pràctiques religioses amb totes les comoditats. Per això ens convenia aquest martiri moral, perquè el sofriment purifica i eleva; per això per la sèrie de sofriment per hont l’Esglesia havia passat, n’havia sortit més pura i s’havia mantingut ferma i única durant tants segles… I ara, la perfecció i la puresa dels catòlics havia decaigut: era necessari quelcom que l’acrisolés i li retornés el veritable esprit cristià… Déu ho ha enviat per la nostra salvació, perquè ens penedim dels pecats anteriors i emprenguem una vida de cristianisme intens, amb la mateixa fé i la mateixa convicció que fèia admirable l’esprit dels primers deixebles i dels que sofriren durant segles la tirania anticristiana, morbosament pagana d’uns emperadors poderosos i cruels que menyspreaven l’humilitat i la germanor de les doctrines de Crist.

                  
Per això, al dir amb esperança “Perdoneu-nos Senyor” solicitem la Divina Clemència, perquè s’apiadi de nosaltres i un dia venturós ens retorni els temples i els sacerdots, les públiques manifestacions i les escoles hont s’ensenyava la “Veritat”. Perquè un dia (Déu faci que no sigui llunyà) poguem cridar ben alt i tots plegats els que ara sofrim “Visca Crist Rei!” “Visca la Puríssima, Patrona d’Espanya!”

                  
Es tris dir-ho, però el que ara passa té certa semblança amb el temps de les persecucións.

                  
La Llibertat imperava… ara també la llibertat es el gran ideal. Però llavors, un radera l’altre els cristians sucumbien en el martiri, i això en nom de la llibertat. Ara, molts han sucumbit i també els han mort en nom de la llibertat. Llibertat, si, què més bonic? Però el que ara impera aci, com a Itàlia en els primers segles del Cristianisme, durant l’esplendor del gran imperi romà no es la ¡Llibertat! Es el llibertinatge!...

                  
Raó tenia Mme. Roland quan al ésser conduida vers el suplici i el poble cridava exaltat “Visca la Llibertat!” ella va replica trsita però serenament: “LLibertat!... Quants crims es cometen en nom teu!” Si, tenía raó; es pot jutjar imparcialment.

A les 11 del matí

Tant entusiasmada que escrivia, i he hagut de deixar-ho perque em cridàvem per donar-me l’esmorzar: un tros de pernil damunt una llesca de pà.

                  
Ja he esmorzat: he près també la llet… vaja! El café amb llet, i ara vull continuar el que tenia intenció d’explicar, i no he explicat encara, perquè m’he extès molt amb les consideracions que em va suggeriri anit el res del Sant Rosari.

                  
Em vaig ficar al llit, que no es ben bé un llit, sinò un simple matalàs cobert per uns llençols flonjos i primets de tant vells que son, amb una confiança confortadora. Em vaig adormir aviat, però des de les dues ja no he pogut ni tan sols tancar els ulls. Trets , i més trets! He cridat vàries vegades al meu pare per dir-li que es sentien trets molt aprop. Fins en Jordi s’ha despertat i això que té el son a prova de bomba.

                  
Devien ésser les 6 del matí quan s’ha començat a sentir un avió, i res, que no parava pas el seu zum-zum de borinot: Jo ja m’he començat a posar nerviosa. Al mateix temps i no pas enlaire, un altre zum-zum de borinot: eren les enraonamentes d’un grup de veins que feien animats comentaris.

Montserrat Canet Casanovas (signat)