Montserrat Canet Casanovas: Diari d’uns dies tràgics

Durant la recerca familiar dels Canet-Casanovas que estic duent a terme, he anat recollint material escrit i dibuixat per la Montserrat Canet Casanovas. Encara que sempre havia sentit parlar de les qualitats artístiques de la tieta Montserrat, poder analitzar aquest material m’ha desvetllat part de la veritable dimensió de les seves dots. Gràcies al material documental aportat per la família Zuloaga-Canet, especialment la subministrada per la Inma Zuloaga i el seu fill Alberto Jaumot, m’ha permés accedir a una sèrie de textos i material de dibuix de la Montserrat que considero de gran interès pel llibre familiar. Però crec, que, a més, tot plegat reflexa una part d’una personalitat artistica, la de la Montserrat, que, probablement, no va tenir la oportunitat per poder desenvolupar el potencial que tenia. Des del meu punt de vista, pel que els vaig coneixer i ara pel material que anem recopilant, la Montserrat destacava per sobre de la resta dels membres de la família. Crec que si aquest material que anem trobant va augmentant, caldrà pensar en una edició de tot ell.

            Del darrer material trobat, m’ha cridat molt l’atenció una llibreta en forma de diari manuscrit per la Montserrat durant els primers quatre dies de la guerra civil. La veritat és que la seva lectura em va copçar per l’agilitat d’escriptura, per l’anàlisi dels seus propis sentiments i també per una anàlisi política del moment. També és notable que està escrit de seguit sense correccions. Si això ho contextualitzem en que va ser escrit per una noia adolescent de 15 anys, francament impresiona i demostra el seu grau d’inteligència. Aquest diari podria ser equivalent als famosos diaris d’Anna Franck durant la segona guerra mundial. Per amabilitat de la Inma vaig fotografiar tot el que hi havia escrit a la llibreta, que com he dit abarca els quatre primers dies de la guerra civil. Acaba de forma molt sobtada i no sabrem mai per que el va aturar. Potser els seus pares en adonar-se que estava escrivint aquest diari, van creure que els podia comprometre davant dels esdeveniments polítics que estaven succeïnt. Com ella mateix diu, decideix prendre la responsabilitat de que algú havia d’escriure el que estava passant i només era ella qui ho podia fer. Crec que ella era molt conscient de la trascendència del moment. Per tant la meva tesi és que ho va aturar en contra de la seva voluntat. També, crec que d’alguna manera ella era molt conscient que ho estava escrivint, ara fa quasi 80 anys, per nosaltres, els seus descendents, deixant-nos un testimoni personal extraordinari. El relat també ens permet per mitjà de detalls no només coneixer millor les personalitats de la família, especialment la de la mare Concepció, si no també del tarannà de la família en conjunt.

Per tant, per anar adelantant feina, he fet una transcripció literal, incluint la grafía tal com ella ho va escriure, del primer dia del diari que ella titula “Diari d’uns dies tràgics”. A més de que ens explica tot el que va fer la nostra família aquell dia, 18 de juliol de 1936, amb una exposició clara i àgil, per a mi és molt destacable la clarividència de la Montserrat del que estava passant i fins tot del que podria passar, per cert molt encertat. La ubicació a on està escrit el diari és a la torra de Horta propietat dels avis, Salvador Casanovas Pujol i Maria Font Boter. La Montserrat i la Estrella, en l’inici del diari, aquell dia ja hi eren a Horta amb l’àvia Maria (l’avi Salvador feia quatre anys que havia mort), i una tia, probablement la tia Elvira, una germana de’n Salvador que feia 6 anys havia enviudat, o la tia Maria, vídua d’un germà de l’àvia Font (el relat no permet més posibilitats d’identificació). La Montserrat i l’Estrella devien estar passant ja les vacances, mentre que en Jaume i en Jordi estaven a Barcelona per que el pare en Jaume Canet Vila estava treballant a la botiga. En el relat apareixen els germans, la Estrella que comptava 14 anys, en Jaume 13 i en Jordi 8 i, per suposat, el pare en Jaume Canet Vila que comptava 51 anys i la mare, Concepció Casanovas Font, que en tenia 41. La família Canet Casanovas vivia en aquell moment a Barcelona al carrer Jaume I, a tocar a la plaça de Sant Jaume, i la botiga la tenien al carrer Tapineria, molt prop de on vivien. En el relat la Montserrat explica còm els pares pujan ràpidament de Barcelona a Horta al vespre del 18 de juliol, acompanyats també d’una minyona, quan s’ensumen el que s’estava preparant a Barcelona. Es deduieix que a la torra també hi havia una altra minyona. En total, com diu la Montserrat, “10 persones entre grans i petits”.  El relat del primer dia ocupa un total de 6 planes manuscrites i la Montserrat ho signa al final. De fet, els esdeveniments violents varen començar a les quatre de la matinada del 19 de juliol, és a dir mentre la Montserrat i la familia Canet-Casanovas estaven dormint a la torre de Horta. Per tant la decisió dels pares, Jaume i Concepció, va ser molt encertada ja que, tal com imagina la Montserrat durant el seu relat, es van estalviar els moments més violents a Barcelona que van succeïr molt prop de on vivien.

 

Primer full del diari

Mont Carmel (Horta)

Dissapte, 18 de juliol del 1936

A les 10 de la nit

La situació es insostenible…una cosa molt gran, que fa tremolar al pensar-hi té que passar necessariament. No m’estenc en antecedents perque hi ompliría massa paper, i ademés que els antecedents son coneguts de tothom: la trista mort d’en Calvo Sotelo… una promesa damunt la seva tomba…. agitació política… agitació colectiva… nerviosisme devant l’esdevenidor… i ara, el final d’una semana i qui sap si el final d’una época.

Quan hem arrivat de jugar al tennis hem anat fins a casa els Puig a acompanyar la Mª Teresa, i ben lluny estàvem de suposar res del que pogués passar perquè hem tornat a les fosques per la carretera i amb la major tranquilitat…. he esguardat la blanca façana de l’esglesiola, el seu pòrtic en miniatura, el retaule de Crist Rei damunt la porta senzilla… i he girat els ulls vers una altre banda, al tombar cap al carrer de casa. He continuat parlant amb la meva germana dels plans per demà diumenge i ni menys m’he fixat amb les contades persones que hem trobat pel camí.

Quan ja erem prop de casa he vist un infant que corría vers nosaltres i ens cridava pels nostres noms i he reconegut en ell el nostre menut que ens venía a rebre des de la torra. Un petó a cada galta… una moxaina fraternal i demanda d’explicacions. Jo m’he quedat molt sorpresa… i que hi feia en Jordi a la torra? Però aviat m’he donat compte de que en Jaume venía darrera en Jordi i la silueta de la mamà es deixava entreveure al dintell del reixat de la porta, i aleshores he començat a comprendre… En Jordi com un home gran, ens ha dit sigilosament i acostant-se a l’orella:- estem malament- i n’he tingut prou per entendre la trascendència de la vinguda desl papàs, amb els nens, la minyona i dos cabassos de provisions.

Mentre es desfeien els cabassos, i es parava la taula, han vingut les explicacions dirigides a l’àvia i a la tía, però de les quals he pogut copsar el següent: - la mamà diu que tenia presentiments i aquestos mai fallen… i per això inspirats pel Cel han pujat aci, ara mateix, a les 8 acaben d’arrivar, allunyant-se de la foguera de perill que es Barcelona. A les 7 d’aquest vespre ha vist la mamà uns 40 cotxes “pullman” que conduien els participants a la Olimpíada Popular, tots amb el puny enlaire i cantant l’Internacional i han sentit a dos homes que deien que aquella colla els venía a ajudar… a què?.. a fer mal?... amb seguretat. La mamà s’ha esglaiat i ha vist venir per experiència la pedregada del 6 d’Octubre i recordant el suplici d’aquella nit interminable, ha corregut a la botiga, on el meu pare també estava assabentat d’alguna cosa i aleshores han anat al pis, a buscar els dos germans meus, la minyona i a omplir dos cabassos del més necessari i fent parar el primer taxi, han enfilat Via Layetana amunt amb l’ànsia de la fugida i el desitj de trobar-nos tots reunits per suportar la catastrofe. A “Jefatura” els han fet aturar el cotxe i els guàrdies d’assalt s’han posat en actitut de registrar, però veient criatures, els han deixat continuar llur camí sense molestar-los.

I ara, gràcies a Déu ja estem tots baix el mateix sostre,… que si caigués, ens atxafaría a tots i aixís no tindríem que patir l’un per l’altre. (Aquest es el lema de la meva mare en questió de perill i en totes les questions “O tots o cap”).

Ara, contemplant el cel de nit amb la xarxa brillant dels estels, i la muntanya silenciosa amb les llumenetes de les cases, comparo la magnifica tranquilitat de fòra, a aquesta hora meravellosa després de sopar, amb la inquietut i el moviment que hi deu haver a Barcelona… pobra Barcelona!... la Ciutat dels Comptes abans, ara plena de comunistes, socialistes, anarquistas i demés infeliços acabats en “ista” que no saben pas el que es fan.

Jo ja feia dies que tinc pensaments negres (ja ho deia en la carta d’ahir a la meva amiga Eulàlia Figueras) i ja fa un mes, en aquells dies tan anguniosos dels exàmens que jo ja somniava i previa mars de sang, morts i ferits… ¿Seràn veritat totes aquelles imatges que amb tan extranya persistència m’assenyalaven els fets que potser esdevindran?. Qui sap?... Qué passarà Déu meu?...Trets?...  Canonades?... Bombes?... Potser no: encara tinc unes espurnes de confiança de que aquests rumors que corren que s’apropa una tremenda revolta a tota Espanya, son completament falsos. Hi ha hagut una sublevació al Marroc (aquest matí precisament ho comentava amb la meva germana quan la Ràdio amb visible angoixa i provant de dissimular, llançava la nova dient que els militars i el terç han promugut un moviment feixista que segons el govern de Madrid no tindrà repercusió a la Península i serà apavaigat totseguit) però no em sembla pas aixís. Després de la mort del malaurat Calvo Sotelo, els ànims estan encesos i no extranyaría qualsevol valentía de part dels extremistes de dretes. Per això es tem, i amb raó una topada entre els elements de dretes i esquerres, i per aixó els papás fugint d’aquesta topada potser terrible han pujat aci la torra, on sabrem el que passa a Barcelona, sense estar al centre de la possible topada.

El papà ha engegat la ràdio i altre vegada es llança la nova de l’insurecció al protectorat espanyol i diu que aviat serà apavaigada… qui s’ho creu? Tothom té por d’una cosa que es preveu des del triomf de les esquerres en les eleccions de Febrer i no es fa cas de les esperançes que el govern bol infundir per ràdio.

Sento les enraonamentes de la mamà, de l’àvia, de la tía i de les minyones que estan disposant els llits, i els matelassos… haurem de dormir molt justos puix la torra no es prou gran per allotjar comodament 10 persones, que som entre petits i grans.

Jo no em preocupo gaire d’aquestes palestres domèstiques… ja s’ho arreglaràn. He decidit actuar de repòrter d’aquest petit poble de 10 persones, però poca cosa interessant podré escriure, ja que no em podré moure d’aci i estaré tan assebentada com els altres… ara que els altres no tindràn segurament ganes d’escriure,… i jo per no avorrir-me ho faré de la manera millor que pugui… i després quan sigui vella, si hi arrivo m’en riuré de les tonteries que ara escric amb tan bona fè.

Ja està!... ja m’han assenyelat el meu lloc per descansar d’aquest dia d’avui, tan abundós en inesperades sorpreses.

Em toca dormir al menjador, en una matelàs a terra, amb el cap damunt els coixíns d’un silló i els peus arran de les rajoles, al costat de la meva germana, amb la qual sens dubte sostindré una batalla nocturna de puntades de peus i cops de colze per conquistar un insignificant tròs de matelàs.

Déu faci que aquesta nit no passi res si té que passar, que comenci demà, a la claror del día, quan no fa tanta por com de nit, enmitj de les tenebres. Bona nit… fins demà si Déu vol.

Montserrat Canet Casanovas (signat)

Fotografia de l’estiu de 1935 a Castellterçol, un any abans dels fets relatats en el diari de la Montserrat. A la fila del darrera, de Esquerra a dreta Victor Rius Canet, Jaume Rius Canet i Remei  Rius Canet. A la segona fila Jordi Canet Casanovas, Concepció Casanovas Font i Estrella Canet casanovas. Seguts a la primera fila Jaume Canet Casanovas i l’autora del diaris Montserrat Canet Casanovas.

Fotografia feta al davant de la torre de Horta, al carrer Sant Joan número 25, tal com es veu a la columna de la dreta de la porta enreixada, lloc des de on es van relatar els esdeveniments descrits per la Montserrat al seu diari. La fotografia està feta el 3 d’agost de l’any 1924, és a dir 12 anys abans dels fets del 18 de juliol. A la foto apareixen els avis, Salvador Casanovas Pujol i Maria Font Boter, amb en Jaume Canet Vila en mig amb els tres nens: Montserrat, Estrella i Jaume. En Jordi encara no havia nascut. Al darrera es de suposar que son dues minyones. La foto està feta per la mare, Concepció Casanovas Font, amb la famosa Kodak que havia comprat en Jaume uns anys abans i de la que ens ha llegat un repertori important de fotos de la família Canet-Casanovas.