Durant
la recerca familiar dels Canet-Casanovas que estic duent a terme, he anat
recollint material escrit i dibuixat per la Montserrat Canet Casanovas. Encara
que sempre havia sentit parlar de les qualitats artístiques de la tieta
Montserrat, poder analitzar aquest material m’ha desvetllat part de la
veritable dimensió de les seves dots. Gràcies al material documental aportat
per la família Zuloaga-Canet, especialment la subministrada per la Inma Zuloaga
i el seu fill Alberto Jaumot, m’ha permés accedir a una sèrie de textos i
material de dibuix de la Montserrat que considero de gran interès pel llibre
familiar. Però crec, que, a més, tot plegat reflexa una part d’una personalitat
artistica, la de la Montserrat, que, probablement, no va tenir la oportunitat per
poder desenvolupar el potencial que tenia. Des del meu punt de vista, pel que
els vaig coneixer i ara pel material que anem recopilant, la Montserrat
destacava per sobre de la resta dels membres de
la família. Crec que si aquest material que anem trobant va augmentant, caldrà
pensar en una edició de tot ell.
Del darrer
material trobat, m’ha cridat molt l’atenció una llibreta en forma de diari manuscrit
per la Montserrat durant els primers quatre dies de la guerra civil. La veritat
és que la seva lectura em va copçar per l’agilitat d’escriptura, per l’anàlisi
dels seus propis sentiments i també per una anàlisi política del moment. També
és notable que està escrit de seguit sense correccions. Si això ho
contextualitzem en que va ser escrit per una noia adolescent de 15 anys,
francament impresiona i demostra el seu grau d’inteligència. Aquest diari
podria ser equivalent als famosos diaris d’Anna Franck durant la segona guerra
mundial. Per amabilitat de la Inma vaig fotografiar tot el que hi havia escrit
a la llibreta, que com he dit abarca els quatre primers dies de la guerra civil.
Acaba de forma molt sobtada i no sabrem mai per que el va aturar. Potser els
seus pares en adonar-se que estava escrivint aquest diari, van creure que els
podia comprometre davant dels esdeveniments polítics que estaven succeïnt. Com
ella mateix diu, decideix prendre la responsabilitat de que algú havia
d’escriure el que estava passant i només era ella qui ho podia fer. Crec que
ella era molt conscient de la trascendència del moment. Per tant la meva tesi
és que ho va aturar en contra de la seva voluntat. També, crec que d’alguna
manera ella era molt conscient que ho estava escrivint, ara fa quasi 80 anys,
per nosaltres, els seus descendents, deixant-nos un testimoni personal extraordinari.
El relat també ens permet per mitjà de detalls no només coneixer millor les
personalitats de la família, especialment la de la mare Concepció, si no també
del tarannà de la família en conjunt.
Per tant,
per anar adelantant feina, he fet una transcripció literal, incluint la grafía
tal com ella ho va escriure, del primer dia del diari que ella titula “Diari
d’uns dies tràgics”. A més de que ens explica tot el que va fer la nostra
família aquell dia, 18 de juliol de 1936, amb una exposició clara i àgil, per a
mi és molt destacable la clarividència de la Montserrat del que estava passant i
fins tot del que podria passar, per cert molt encertat. La ubicació a on està
escrit el diari és a la torra de Horta propietat dels avis, Salvador Casanovas
Pujol i Maria Font Boter. La Montserrat i la Estrella, en l’inici del diari, aquell
dia ja hi eren a Horta amb l’àvia Maria (l’avi Salvador feia quatre anys que
havia mort), i una tia, probablement la tia Elvira, una germana de’n Salvador
que feia 6 anys havia enviudat, o la tia Maria, vídua d’un germà de l’àvia Font
(el relat no permet més posibilitats d’identificació). La Montserrat i
l’Estrella devien estar passant ja les vacances, mentre que en Jaume i en Jordi
estaven a Barcelona per que el pare en Jaume Canet Vila estava treballant a la
botiga. En el relat apareixen els germans, la Estrella que comptava 14 anys, en
Jaume 13 i en Jordi 8 i, per suposat, el pare en Jaume Canet Vila que comptava
51 anys i la mare, Concepció Casanovas Font, que en tenia 41. La família Canet Casanovas
vivia en aquell moment a Barcelona al carrer Jaume I, a tocar a la plaça de
Sant Jaume, i la botiga la tenien al carrer Tapineria, molt prop de on vivien. En
el relat la Montserrat explica còm els pares pujan ràpidament de Barcelona a
Horta al vespre del 18 de juliol, acompanyats també d’una minyona, quan
s’ensumen el que s’estava preparant a Barcelona. Es deduieix que a la torra
també hi havia una altra minyona. En total, com diu la Montserrat, “10 persones
entre grans i petits”. El relat del
primer dia ocupa un total de 6 planes manuscrites i la Montserrat ho signa al
final. De fet, els esdeveniments violents varen començar a les quatre de la
matinada del 19 de juliol, és a dir mentre la Montserrat i la familia
Canet-Casanovas estaven dormint a la torre de Horta. Per tant la decisió dels
pares, Jaume i Concepció, va ser molt encertada ja que, tal com imagina la
Montserrat durant el seu relat, es van estalviar els moments més violents a
Barcelona que van succeïr molt prop de on vivien.
 |
| Primer full del diari |
Mont Carmel (Horta)
Dissapte, 18 de juliol del 1936
A les 10 de la nit
La situació es insostenible…una cosa molt gran, que fa
tremolar al pensar-hi té que passar
necessariament. No m’estenc en antecedents perque hi ompliría massa paper, i
ademés que els antecedents son coneguts de tothom: la trista mort d’en Calvo
Sotelo… una promesa damunt la seva tomba…. agitació política… agitació
colectiva… nerviosisme devant l’esdevenidor… i ara, el final d’una semana i qui
sap si el final d’una época.
Quan hem arrivat de jugar al tennis hem anat fins a casa
els Puig a acompanyar la Mª Teresa, i ben lluny estàvem de suposar res del que
pogués passar perquè hem tornat a les fosques per la carretera i amb la major
tranquilitat…. he esguardat la blanca façana de l’esglesiola, el seu pòrtic en
miniatura, el retaule de Crist Rei damunt la porta senzilla… i he girat els
ulls vers una altre banda, al tombar cap al carrer de casa. He continuat
parlant amb la meva germana dels plans per demà diumenge i ni menys m’he fixat amb
les contades persones que hem trobat pel camí.
Quan ja erem prop de casa he vist un infant que corría
vers nosaltres i ens cridava pels nostres noms i he reconegut en ell el nostre menut que ens venía a rebre des de
la torra. Un petó a cada galta… una moxaina fraternal i demanda d’explicacions.
Jo m’he quedat molt sorpresa… i que hi feia en Jordi a la torra? Però aviat
m’he donat compte de que en Jaume venía darrera en Jordi i la silueta de la
mamà es deixava entreveure al dintell del reixat de la porta, i aleshores he
començat a comprendre… En Jordi com un home gran, ens ha dit sigilosament i
acostant-se a l’orella:- estem malament- i n’he tingut prou per entendre la
trascendència de la vinguda desl papàs, amb els nens, la minyona i dos cabassos
de provisions.
Mentre es desfeien els cabassos,
i es parava la taula, han vingut les explicacions dirigides a l’àvia i a la
tía, però de les quals he pogut copsar el següent: - la mamà diu que tenia
presentiments i aquestos mai fallen… i per això inspirats pel Cel han pujat
aci, ara mateix, a les 8 acaben d’arrivar, allunyant-se de la foguera de perill
que es Barcelona. A les 7 d’aquest vespre ha vist la mamà uns 40 cotxes
“pullman” que conduien els participants a la Olimpíada Popular, tots amb el
puny enlaire i cantant l’Internacional i han sentit a dos homes que deien que
aquella colla els venía a ajudar… a què?.. a fer mal?... amb seguretat. La mamà
s’ha esglaiat i ha vist venir per experiència la pedregada del 6 d’Octubre i
recordant el suplici d’aquella nit interminable, ha corregut a la botiga, on el
meu pare també estava assabentat d’alguna cosa i aleshores han anat al pis, a
buscar els dos germans meus, la minyona i a omplir dos cabassos del més
necessari i fent parar el primer taxi, han enfilat Via Layetana amunt amb
l’ànsia de la fugida i el desitj de trobar-nos tots reunits per suportar la
catastrofe. A “Jefatura” els han fet aturar el cotxe i els guàrdies d’assalt
s’han posat en actitut de registrar, però veient criatures, els han deixat
continuar llur camí sense molestar-los.
I ara, gràcies a Déu ja estem
tots baix el mateix sostre,… que si caigués, ens atxafaría a tots i aixís no
tindríem que patir l’un per l’altre. (Aquest es el lema de la meva mare en
questió de perill i en totes les questions “O tots o cap”).
Ara, contemplant el cel de nit
amb la xarxa brillant dels estels, i la muntanya silenciosa amb les llumenetes
de les cases, comparo la magnifica tranquilitat de fòra, a aquesta hora
meravellosa després de sopar, amb la inquietut i el moviment que hi deu haver a
Barcelona… pobra Barcelona!... la Ciutat dels Comptes abans, ara plena de
comunistes, socialistes, anarquistas i demés infeliços acabats en “ista” que no
saben pas el que es fan.
Jo ja feia dies que tinc
pensaments negres (ja ho deia en la carta d’ahir a la meva amiga Eulàlia
Figueras) i ja fa un mes, en aquells dies tan anguniosos dels exàmens que jo ja
somniava i previa mars de sang, morts i ferits… ¿Seràn veritat totes aquelles
imatges que amb tan extranya persistència m’assenyalaven els fets que potser
esdevindran?. Qui sap?... Qué passarà Déu meu?...Trets?... Canonades?... Bombes?... Potser no: encara
tinc unes espurnes de confiança de que aquests rumors que corren que s’apropa
una tremenda revolta a tota Espanya, son completament falsos. Hi ha hagut una
sublevació al Marroc (aquest matí precisament ho comentava amb la meva germana
quan la Ràdio amb visible angoixa i provant de dissimular, llançava la nova
dient que els militars i el terç han promugut un moviment feixista que segons
el govern de Madrid no tindrà repercusió a la Península i serà apavaigat
totseguit) però no em sembla pas aixís. Després de la mort del malaurat Calvo
Sotelo, els ànims estan encesos i no extranyaría qualsevol valentía de part
dels extremistes de dretes. Per això es tem, i amb raó una topada entre els
elements de dretes i esquerres, i per aixó els papás fugint d’aquesta topada
potser terrible han pujat aci la torra, on sabrem el que passa a Barcelona,
sense estar al centre de la possible topada.
El papà ha engegat la ràdio i
altre vegada es llança la nova de l’insurecció al protectorat espanyol i diu
que aviat serà apavaigada… qui s’ho creu? Tothom té por d’una cosa que es
preveu des del triomf de les esquerres en les eleccions de Febrer i no es fa
cas de les esperançes que el govern bol infundir per ràdio.
Sento les enraonamentes de la
mamà, de l’àvia, de la tía i de les minyones que estan disposant els llits, i
els matelassos… haurem de dormir molt justos puix la torra no es prou gran per
allotjar comodament 10 persones, que som entre petits i grans.
Jo no em preocupo gaire
d’aquestes palestres domèstiques… ja s’ho arreglaràn. He decidit actuar de
repòrter d’aquest petit poble de 10 persones, però poca cosa interessant podré
escriure, ja que no em podré moure d’aci i estaré tan assebentada com els
altres… ara que els altres no tindràn segurament ganes d’escriure,… i jo per no
avorrir-me ho faré de la manera millor que pugui… i després quan sigui vella,
si hi arrivo m’en riuré de les tonteries que ara escric amb tan bona fè.
Ja està!... ja m’han assenyelat
el meu lloc per descansar d’aquest dia d’avui, tan abundós en inesperades
sorpreses.
Em toca dormir al menjador, en
una matelàs a terra, amb el cap damunt els coixíns d’un silló i els peus arran
de les rajoles, al costat de la meva germana, amb la qual sens dubte sostindré
una batalla nocturna de puntades de peus i cops de colze per conquistar un
insignificant tròs de matelàs.
Déu faci que aquesta nit no
passi res si té que passar, que comenci demà, a la claror del día, quan no fa
tanta por com de nit, enmitj de les tenebres. Bona nit… fins demà si Déu vol.
Montserrat
Canet Casanovas (signat)
Fotografia de l’estiu de 1935 a Castellterçol,
un any abans dels fets relatats en el diari de la Montserrat. A la fila del
darrera, de Esquerra a dreta Victor Rius Canet, Jaume Rius Canet i Remei Rius Canet. A la segona fila Jordi Canet
Casanovas, Concepció Casanovas Font i Estrella Canet casanovas. Seguts a la
primera fila Jaume Canet Casanovas i l’autora del diaris Montserrat Canet
Casanovas.
Fotografia feta al
davant de la torre de Horta, al carrer Sant Joan número 25, tal com es veu a la
columna de la dreta de la porta enreixada, lloc des de on es van relatar els
esdeveniments descrits per la Montserrat al seu diari. La fotografia està feta
el 3 d’agost de l’any 1924, és a dir 12 anys abans dels fets del 18 de juliol.
A la foto apareixen els avis, Salvador Casanovas Pujol i Maria Font Boter, amb
en Jaume Canet Vila en mig amb els tres nens: Montserrat, Estrella i Jaume. En
Jordi encara no havia nascut. Al darrera es de suposar que son dues minyones.
La foto està feta per la mare, Concepció Casanovas Font, amb la famosa Kodak
que havia comprat en Jaume uns anys abans i de la que ens ha llegat un
repertori important de fotos de la família Canet-Casanovas.
